Apunts d’en Jordi Guillot

El dia 7 de maig, vaig penjar al meu bloc un escrit on afirmava que “Des d’ICV no esperem cap gest de lleialtat ni de solidaritat per part d’ERC. Ni l’han tingut ni la tindran en la gestió d’aquesta crisi de la sequera.” Alguns membres d’ERC m’han fet arribar la seva disconformitat sobre el meu escrit.

Em reafirmo amb el que vaig posar, i donaré com a exemple el següent fet: Ernest Benach, dirigent d’ERC i president del Parlament de Catalunya a proposta del PSC, ERC i ICV, feia les següents declaracions el passat dia 2 de maig; “Benach creu que la crisi de la sequera hauria de significar la sortida de Baltasar del Govern”.

No recordo cap altre precedent en el que un president del Parlament trenqui amb el seu rol institucional, al posicionar-se sobre l’actualitat política fins a l’extrem de demanar la dimissió d’un membre del govern. Institucionalment, aquestes declaracions són injustificables dites per qui presideix la cambra catalana al demanar la dimissió d’un conseller, i més si aquest forma part de la seva mateixa majoria.

Em preocupa que Ernest Benach, al fer aquestes declaracions, hagi posat per endavant les seves ambicions partidàries per sobre de les seves obligacions com a president del Parlament. Però em preocupa molt més la normalitat amb la que s’han recollit i paït les declaracions.

Des d’ICV no esperem cap gest de lleialtat ni de solidaritat per part d’ERC. Ni l’han tingut ni la tindran en la gestió d’aquesta crisi de la sequera.

No pot sorprendre ningú que el nostre distanciament emocional amb Esquerra sigui cada cop més gran.

Tan sols desitgem que mantinguin una actitud suficientment responsable dins la Generalitat per tal de garantir la seva estabilitat i bon govern.

Segueix sense ploure lo suficient. Però poc a poc, el departament de Medi Ambient i el govern de la Generalitat van ressituant les seves polítiques i la comunicació de les mateixes en tot el que afecta a la sequera. Sembla ja indiscutible que les úniques propostes viables per resoldre l’emergència són les proposades per Medi Ambient, i que aquestes s’inscriuen en la nova cultura de l’aigua.

En la negociació amb l’estat s’han aconseguit tot un seguit de punts que condicionen la proposta de transvasar aigua de l’Ebre feta pel govern central.

Elements com la seva temporalitat, reversibilitat per poder bombejar aigua cap al sud, si s’escau, delimitació del cabal i que sigui dels excedents del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), la doble clau que obliga a un acord previ entre els dos governs per poder utilitzar la infraestructura, la titularitat catalana de la canonada encara que sigui una obra de l’estat i la discontinuïtat de l’obra que recull el decret, un cop superada la fase d’emergència, són tots ells elements que allunyen definitivament els perills de que aquesta obra pugui ser utilitzada o interpretada com un transvasament permanent. No hi ha cap similitud entre aquesta proposta i la del Pla Hidrològic Nacional amb el suport del PP i CiU.

Ara els reptes són, al meu entendre, fonamentalment tres;

1r. Arribar a temps en la construcció de la canonada per no haver d’entrar en un període de restriccions, si no plou abans que entri en funcionament la salanitzadora del Prat (maig 2009).

2n. Donar garanties a les Terres de l’Ebre de que no estem davant d’un transvasament de l’Ebre cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana, sinó davant d’una solució temporal fruit d’una emergència com és la sequera extrema que estem patint. La prova la podrem donar quan, o be s’hagi resolt perquè plou, o per l’entrada en funcionament de les dessalanitzadores.

3r. Aquesta crisi ha posat sobre la taula la necessitat d’apostar per polítiques de reequilibri territorial. Aquesta és una assignatura urgent i inajornable que el govern té davant seu.

Existeix malestar als territoris que ve de molt lluny i que cal resoldre’l.

Dirigent d’Unió, diputat i exconseller de Medi Ambient. Ell, que res no va fer com a conseller per afrontar les periòdiques sequeres que pateix Catalunya -sis d’extremes en el període convergent- s’atreveix a dir ara que a ICV preferim, de França, el xampany. Ironitzant sobre la nostra oposició al transvasament del Roine.

No té vergonya.

El passat 9 de març va morir a l’illa de Còrsega, Trinitat Revoltós, militant del PSUC.

Una dona excepcional. Companya de Sebastià Piera. Secretària general de la Unió de Dones de Catalunya. Una biografia compromesa i tendra. Recomano que llegiu el llibre “El soldat de pandora” i entendreu de quí escric.

Descansi en pau.

La gravetat de la sequera que pateix Catalunya ens col·loca en una situació que reclama mesures excepcionals; portar aigua en vaixells, transvasar aigua de forma temporal del Segre, noves captacions en pous, etc..Tot, menys deixar sense aigua cap ciutadà de Catalunya. Aquesta és la responsabilitat del Govern i jo li dono ple suport. Dono ple suport a les polítiques dutes a terme pels governs d’esquerres d’ençà el 2003, en el que el responsable del Departament de Medi Ambient era el Salvador Milà, fins ara.

Donem suport a aquestes polítiques per què donen resposta als dos grans reptes que té Catalunya en matèria de política de l’aigua. El primer, donar resposta al subministrament d’aigua de boca a la regió metropolitana. El segon, seguir avançant en la nova cultura de l’aigua en la que està compromesa aquest govern.

Cesc Baltasar ha fet fins ara les úniques propostes possibles i viables per garantir l’aigua de boca a l’àrea metropolitana, si segueix sense ploure. Propostes que estan dins d’una estratègia d’incorporació d’una nova cultura de l’aigua: Austeritat (el consum d’aigua ha baixat a Catalunya un 4% i un 7% a l’àrea metropolitana). Noves captacions (pous,…). Reutilització. I dessaladores com a alternatives als transvasaments.

L’herència rebuda dels governs de CiU ha estat desastrosa. Cap política concreta, a excepció del seu suport al transvasament de l’Ebre proposat pel PP; cap inversió en infraestructures i una Agencia Catalana de l’Aigua, totalment descapitalitzada. Davant la situació d’emergència tornen a recuperar la proposta de transvasament del Roine, mesura inútil, ja que de fer-se, portaria anys la seva canalització i tenim només pocs mesos per resoldre la crisi.

El nostre actual model de creixement és insostenible. Una nova política hídrica tan sols serà realment viable si va acompanyada de canvis estructurals en el model. Si no, és un peix que es mossega la cua. I aquest serà un procés lent.

Comunicar, explicar les raons i l’abast de les mesures que es duen a terme, tant les més conjunturals i polèmiques com les de mes llarg abast, ha de ser la tasca principal del Govern i del partit. Conscients que en determinats territoris i sectors no serà gens senzill que s’entenguin i acceptin mesures com la possible captació o transvasament temporal i reversible d’aigua del Segre al Llobregat.

És necessari el transvasament d’aigua del Segre? Si no plou, sí. Els cabdals de les conques internes, les noves captacions, la reutilització i el gran esforç d’austeritat en el consum d’aigua que s’està fent, no garanteixen els 22 Hm cúbics al mes que necessita el territori que sustenta el sistema Ter-Llobregat. Un transvasament que tan sols el podem fer amb l’acord del territori. I un acord que tan sols és possible des del compromís de compensacions als afectats. Per què el Segre? Perquè la seva interconnexió temporal es pot fer en el termini de temps oportú per respondre a la crisi que patim abans no entrin en funcionament les dessaladores. Altres interconnexions com la de la CAT, tenen un termini per a les seves obres d’uns 21 mesos.

El maig del 2009, començaran a donar aigua les dessaladores, si no plou hi han uns mesos crítics que van d’octubre-novembre del 2008 fins a maig del 2009. Les mesures excepcionals, com el transvasament del Segre, són una resposta a aquesta emergència. Mesures temporals i reversibles que han d’anar acompanyades amb les compensacions i els compromisos necessaris amb el territori en resposta a la seva solidaritat. Iniciar amb aquest sistema de compensacions l’inici d’un banc d’aigües.

Enfront d’aquesta crisi tenim dos reptes: garantir aigua de boca per a tothom, també en aquest període tan crític, i evitar una guerra de l’aigua a Catalunya. Propostes clares, ben explicades i un intens i sincer diàleg amb la ciutadania crec que són les millors eines de les que disposem.

El passat dia 17 de març, vaig enviar una carta a l’ambaixador de la Xina a Espanya expressant la preocupació del nostre partit per la situació dels drets humans al Tibet.

Caldrà seguir pressionant al govern xinès per evitar una escalada repressiva.

Molt em temo que si els dirigents xinesos no reaccionen es complicaran, i molt, la celebració dels Jocs Olímpics.

Aquests dies s’està negociant la possibilitat de formar grup parlamentari junt amb IU+ERC+Nafarroa Bai. El reglament del Congrés obliga a tenir un 5% de vot a nivell estatal i un mínim de 5 diputats/des. Les 4 forces juntes sumaríem els percentatges i el nombre de diputats que exigeix el reglament. Si s’arribés a un acord, seria el primer cop en el que forces que competeixen electoralment estan juntes en un mateix grup parlamentari.

Ens convé? Per mi sí, si es garanteix per tots els seus components  dues qüestions:

1ª Seria un grup tècnic. Amb això vull dir que el que realment justifica l’acord és aprofitar-se de la major visibilitat parlamentària que es té amb grup propi, que no pas dissolt dins del grup mixt, així com dels recursos econòmics i humans que reben els grups parlamentaris. Visibilitat i recursos imprescindibles per desenvolupar una activitat parlamentaria amb unes mínimes condicions.

2ª Un acord que permetés un treball coherent i còmode a tots els membres del grup. Això vol dir un repartiment equitatiu de les responsabilitats, temps d’intervencions en els principals debats etc…I la llibertat de desplegar en el treball parlamentari el nostre programa electoral i totes aquelles iniciatives que Joan Herrera consideri oportunes. Òbviament, el que demanem per nosaltres val també per als altres. Crec també, que sense negar les diferències polítiques que tenim entre els possibles integrants del grup, es donen acords substancials entre forces que es mouen en l’àmbit progressista. Acords que donen un mínim de coherència a l’operació.

Aposto per obrir un diàleg que explori la possibilitat de constituir aquest grup. Per anar al grup mixt sempre estem a temps.

La mort de Josep Benet és un fet trist que ens priva d’una de les figures més representatives del catalanisme polític. Un home del antifranquisme, de la lluita unitària i del progressisme català. Quan un es pregunta que és el catalanisme polític, pot trobar en la persona i la trajectòria de Josep Benet l’explicació mes clara i senzilla del mateix; ferms principis democràtics i progressistes i un catalanisme de soca-rel unitari i cohesionador.

Descansi en pau qui va ser candidat del PSUC el 1980 a la presidència de la Generalitat i senador per l’Entesa el 1977 i 1979.

Els resultats electorals d’ICV-EUiA són poc satisfactoris. Hem perdut una diputada i no hem assolit els objectius plantejats. Ha estat per poc, però no ho hem aconseguit. Bons candidats i candidates i una bona campanya han estat insuficients per evitar l’efecte del vot útil.

Dels nostres resultats electorals es pot treure una primera lectura:

1r. Com tota força minoritària som vulnerables a les dinàmiques tan extremes del vot útil, i aquesta polarització ens ha passat factura. Hem perdut 53000 vots i un 0’90%. A més, tenim en contra aquest injust sistema de repartiment de vot com és la llei de Hont.

2n. Tenim un problema i un repte estructural a les ciutats metropolitanes. Ho varem veure a les darreres eleccions municipals i en aquestes s’ha repetit la situació.

3r. La debilitat d’IU no ens ha ajudat gens en una campanya d’eleccions generals. Des de la tranquil·litat d’un projecte estabilitzat i cohesionat, hem de ser capaços d’analitzar les coses que no van be i posar-hi remei. La convocatòria de la propera assemblea nacional és una gran oportunitat per debatre seriosament el nostre present i futur.