“El govern de la Generalitat i el “decretazo”.

La nostra oposició frontal al “decretazo” de Rodríguez Zapatero, aprovat al Congrés gràcies a l’abstenció de CiU, és ben clara. Estem en contra de que pensionistes i empleats públics paguin els costos d’unes polítiques equivocades del govern socialista. El procés de desfiscalització, dut a terme pel PP i seguit amb entusiasme pels governs del PSOE, ara es demostra que és un error. Voler mantenir un estat del benestar sense impostos vol dir dèficit públic. Si a sobre hi sumes desencerts com el taló dels 400 euros, un “pla E” sense cap criteri i els costos de l’increment de l’atur, el resultat és de col·lapse de les finances públiques. La reacció del govern de l’estat per corregir el dèficit es la típica i tòpica solució neoliberal; la retallada social.
Si bé la nostra crítica i oposició al Parlament espanyol era clara, l’interrogant era veure què faríem al govern de la Generalitat a l’hora d’aplicar el “decretazo”. Les posicions d’ICV han estat ben clares i coherents:

1r La retallada de sous dels empleats públics es fa per imperatiu legal, ja que correspon al govern central decidir els sous dels empleats públics de totes les administracions. No és una decisió del govern de la Generalitat ni de cap diputació, consell comarcal o ajuntament. Enfront de la retallada ordenada pel govern central, vàrem proposar -i ha estat acceptada- l’aprovació d’una disposició addicional, comprometent al govern de la Generalitat a que un cop passat l’ajust,  fer un retorn progressiu del poder adquisitiu perdut.

2n Cap retallada social. Ni en dependència ni en les partides de solidaritat i cooperació, ni en cap prestació social que es doni per part dels departaments del govern.

3r Que en l’esforç d’ajust del dèficit també calia comprometre a les rendes més altes. I hem proposat, i s’ha acceptat, un increment del tram autonòmic de l’IRPF per les rendes més altes. Serem la primera administració que ho farà; comprometre als més rics en els sacrificis de l’ajust.

Com era d’esperar, CiU i PP han posat el crit al cel. Els que mai tremolen a l’hora de penalitzar la gent corrent, pateixen quan toca als rics. L’últim disbarat que han dit és que aquest increment que farem penalitza les classes populars. Un nou concepte que aporta Convergència a la sociologia: el de considerar les aproximadament 22.000 persones que a Catalunya tenen una base liquidable (no en els ingressos) en la seva declaració de renda per sobre els 100.000 euros, com a classes populars. Vivir para ver.

Amb aquestes mesures, segurament les més significatives i d’altres hem aconseguit gestionar des d’una sensibilitat d’esquerres el “decretazo”. El resultat pot semblar poc –potser- però serem el primer govern de l’estat i dels pocs europeus que ha aconseguit que en tot el temps que portem de crisi econòmica, faci pagar més als més rics.

“Govern d’Entesa i dèficit públic.”

Quan vàrem començar les negociacions per a la formació del govern d’Entesa, els tres partits vam acordar que aquesta seria la legislatura de les persones. Així com la primera legislatura governada per les esquerres havia estat molt marcada per l’Estatut i tot el debat identitari que va envoltar la seva tramitació i aprovació, aquesta segona havia de prioritzar les persones. Prioritat que agafava encara més sentit en l’esclat de la crisi econòmica. Unes de les conseqüències de la crisi es l’augment del dèficit públic, també el de la Generalitat, que ara estem emplaçats a retallar i a fer-ho a partir del dur pla d’ajust proposat pel govern central.

D’entrada, crec que la Generalitat ha de reivindicar un marge propi per decidir com fer-ho, perquè és evident que el govern català ha gestionat amb més diligència i de forma diferent aquesta crisi que no pas el govern de Rodríguez Zapatero. Com crec que les retallades han de fer-se amb una inequívoca sensibilitat social. És per això que discrepo obertament dels missatges que fins ara ha llançat el conseller Castells.
A Catalunya, cal que el primer i principal esforç per reduir el dèficit públic el facin els que més tenen. I és des d’aquesta lògica que no pensem parlar de cap retallada de res; ni de sous dels funcionaris ni d’altres serveis o inversions, sense abans parlar de pujar impostos als que més tenen. No puc entendre com a alguns socialistes no els hi tremola la ma a l’hora de congelar pensions o reduir sous, i en canvi siguin tan porucs quan parlem dels rics.

Des d’ICV no acceptarem mai, i menys des d’un govern en el qual hi formem part, que efectes de la crisi, en aquest cas el dèficit, siguin tan sols sofertes i pagades per els i les que l’únic que tenen és la seva força de treball.
Jo demanaria al conseller Castells no posar a prova la nostra coherència dins del govern, per que evidentment no direm ni farem res distint entre el que diem a Madrid i el que fem al govern de la Generalitat.

“Dimissió de Joan Puigcercós”.

La dimissió de Joan Puigcercós no és una bona notícia. Ni és una bona notícia les divisions internes dins d’ERC.

Em tranquil·litza que ell mateix hagi garantit el pacte de govern. Desitjo que el dia a dia d’un govern treballant amb plena normalitat, esborri qualsevol dubte sobre l’estabilitat de l’executiu.

“Javier Pérez Royo”.

Avui, 7 de novembre de 2007, el President de la Generalitat ha entregat el premi Blanquerna al catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo. La justificació de l’elecció d’aquest catedràtic de Sevilla, i habitual articulista d’El País i d’El Periódico de Catalunya, es deu a la seva trajectòria federalista i a la seva continuada pedagogia en defensa d’una lectura oberta i descentralitzadora de la Constitució espanyola.

 

De ben segur, el seu suport al procés de reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006, ha estat una altra motivació per escollir-lo com amic de Catalunya. Des d’ICV compartim plenament la decisió del jurat del premi Blanquerna en atorgar el premi a Javier Pérez Royo.

“Joan Puigcercós.”

Segons ha declarat a una agència de notícies, Joan Puigcercós ha deixat entreoberta la possibilitat d’abandonar el Govern un cop hagi enllestit les iniciatives legislatives sobre una nova ordenació territorial. De ser així, tindrem problemes, segur, i els tindrà en primer lloc el Govern d’Entesa.

 

És ben sabut que la negociació d’aquesta segona oportunitat que hem tingut les esquerres catalanes de fer govern, ens vàrem emplaçar a crear les condicions de tot ordre que donessin la màxima força i estabilitat al Govern d’Entesa, presidit per José Montilla. Una d’elles era que les dues persones amb més pes dins d’ERC hi estiguessin, amb la lògica també vàlida pels altres dos partits, de que els seus principals líders estiguessin al Govern i es corresponsabilitzessin de les decisions del mateix. Requisit aquest especialment exigible a ERC atesa la seva delicada situació interna.

 

Pot ser que no sigui així. Com ja s’ha vingut remorejant aquestes darreres setmanes, pot ser que Puigcercós marxi. Si és així, com diuen els pessimistes; que sigui el que Déu vulgui. Els optimistes d’ICV seguirem treballant per donar força i estabilitat a aquest govern que encara té tantes coses a fer.