“Convenció Oberta preparatòria de la 10ª Assemblea Nacional d’ICV.”

Sant Feliu de Llobregat, 17 de març de 2012.
Intervenció a la comissió EIX 2: Alternativa a un model econòmic i antiecològic fracassat.

Comparteixo plenament el caràcter obert i participatiu en que s’han dissenyat els treballs congressuals. Iniciar-los amb aquesta convenció oberta, a partir de tres intervencions de gent externa com l’Ismael Blanco, Marina Subirats i Enric Tello, ha estat un encert. Com ho és invertir el procés preparatori de la 10ª assemblea de com fins ara els hem fet; en lloc de dalt a baix, ho farem de baix a dalt.

Vull aportar al debat d’aquesta comissió tres reflexions i dos reptes.

Primera reflexió; ICV és una organització política caracteritzada i reconeguda com defensora de valors i causes justes. Crec que junt amb aquestes hauríem d’afegir-ne la defensa d’interessos. I quins interessos? Els del món del treball, entès en un sentit ample. No parlo solament dels drets i interessos del treballadors i treballadores. Parlo també dels nous emprenedors que seran imprescindibles per tirar endavant aquest nou model productiu, social i ecològicament sostenible, que proposem amb el Green New Deal. Allargar el nostre projecte incorporant la defensa d’interessos crec que podria ser una de les decisions estratègiques més importants d’aquesta 10a Assemblea Nacional. Decisió que, amb el temps, comportaria canvis en la nostra cultura política, imatge i evidentment en el programa, alhora que fixaria de forma més nítida els sectors socials que volem representar.

Segona reflexió; La batalla dreta/esquerra passa avui singularment per l’economia. Les respostes a la crisi, les apostes per sortir de la mateixa, la defensa de models productius, són els principals punts de debat, de conflicte i de guanyar o perdre credibilitat entre els ciutadans. La dreta i les seves receptes neoliberals són avui hegemònics. El neokeynesianisme defensat per la socialdemocràcia està de reculada. L’esquerra verda està pràcticament desapareguda en la proposta d’un nou model productiu. Els que creiem que no són solució; ni un creixement injust, com el que proposen els neoliberals, ni el creixement redistributiu, proposat pels socialdemòcrates, hem de fer un esforç en l’explicació del nostre model. I el primer que hem de fer és posar-li nom; decreixement, austeritat ecològica, prosperitat sense creixement, Green New Deal, són diferents noms que fins ara s’han utilitzat. Cal trobar-ne un que resumeixi en sí mateix el model que proposem.

Tercera reflexió; Una estratègia i una proposta realista -hiperrealista m’atreviria a dir-. En els debats sobre aquest segon eix tenim l’ambició de proposar l’alternativa a un model econòmic fracassat. Si volem ser creïbles és fonamental definir qüestions com: processos,  temps, espais d’intervenció (globals, europeus, estatals, nacionals i local), recursos, transicions en el canvi de model, aliats.. Cal fugir de les abstraccions  i de pureses ideologistes.

Dos reptes:

El primer, és que el nostre eix i el conjunt de debats i documents que elaborem per l’assemblea s’inspirin en “l’ecosocialisme del si”. La nostra imatge és massa la del “no”. En aquesta assemblea hem de fer un esforç propositiu. Tothom ja sap al que diem no, ara han de conèixer allò del que diem si.

Segon repte; hauríem de trobar la manera d’incorporar els nostres debats al conjunt d’espais de reflexió de les esquerres polítiques i socials. La xarxa n’és un bon instrument.Hauríem d’identificar aquests espais, les seves webs i veure com podem fer interessant el seguiment i aconseguir-ne la participació.

 

“25 anys d’ICV.”

Per a la publicació a Treball amb motiu del 25è aniversari d’ICV.

Crec que un dels trets distintius d’ICV, que heretem del PSUC, és la seva capacitat d’entendre i adaptar-se als diferents moments històrics que li toca viure. Les crisis que estem patint ho estan canviant tot, i res serà igual quan ens en sortim. La globalització i la preeminència d’un capitalisme financer i especulatiu estan capgirant els pilars sobre els que s’han construït les societats europees després del 1945. El contracte social, un dels principals fonaments de les nostres societats, està sent liquidat. Europa, en lloc d’exportar l’estat del benestar, importa la societat de la precarització. El món es va uniformitzant en societats en les que els drets i les llibertats estan supeditats als interessos de l’economia i dels privilegis. Si aquesta és la realitat cal que renovem les nostres estratègies.

Necessitem recuperar la preeminència de l’economia real enfront de la financera-especulativa. Qüestió que  interessa objectivament a tots els protagonistes de l’economia productiva; empresaris i treballadors, víctimes tots ells, al final de l’especulació financera. Cal doncs, allargar les polítiques d’aliances per construir un nou bloc històric, que ens permeti avançar en el que jo entenc són els pilars del socialisme: el control i sostenibilitat de l’economia i l’organització de la llibertat.
La sostenibilitat social i ecològica d’un nou model productiu ens obliga a començar a pensar sobre els límits del creixement i sobre els límits ja traspassats i a fer propostes de decreixement o d’austeritat ecològica. Només ICV ho pot fer.

Allò de pensar globalment i actuar localment es queda curt. Cal actuar, també, globalment i sobretot, per nosaltres, a escala europea. Reforçar i ampliar el Partit Verd Europeu i crear marc polítics a escala global són dos urgències per el nostre projecte.La rutina democràtica que arranca de la transició ha estat qüestionada pel moviment del 15M. La ciutadania crítica vol participar i fer-ho sense massa intermediacions. Ni el vot ni els partits som avui canals suficients de participació. Calen nous marcs de participació i de caire horitzontals.

En aquests primers 25 anys, el protagonisme  a casa nostra ha estat principalment masculí. La maduració del nostre projecte reclama ja una feminització del mateix, possible i necessària. Amb una ICV molt de color violeta, descobrirem nous potencials i energies que la faran més forta per complir amb el seu deure; el combat per la llibertat, el benestar i la dignitat de les persones.

SIMÓN ROSADO.

 Esta mañana me han comunicado la muerte de Simón Rosado, amigo desde hace muchos, muchos años.
Con 53 años, un infarto súbito ha podido con este sindicalista de hierro.
Simón era de Extremadura, afincado en el Vallés Oriental y trabajador metalúrgico de la fabrica Derbi. Afiliado a la JCC y posteriormente al PSUC y siempre sindicalista de CC.OO.
El sindicato recordará con más autoridad el papel que jugó Simón en la construcción, consolidación y modernización del principal sindicato de Catalunya, la CONC, así como el rol que jugaba a nivel confederal. 

Yo puedo y quiero escribir de Rosado como dirigente político. Lo hago porque lo siento y porque quiero dejar constancia del papel fundamental que jugó en la última etapa del PSUC y en la creación y desarrollo  de ICV. Sin Simón y el liderazgo que tenía en un importante sector de sindicalistas no hubiera sido posible pasar del PSUC a ICV. El y el núcleo duro del sector del metal y otros sindicalistas, aportaron la fuerza y la convicción de que, sin renunciar a nada, había que renovarse. 

En el complejo, difícil y tenso proceso de creación de ICV y de transición del PSUC a ICV, Simón participó del reducido núcleo que lo dirigió. La constitución de ICV fue acompañada de la redefinición de un nuevo proyecto político; el ecosocialista. En nuestra andadura hacia la izquierda verde se nos iban planteando nuevos conceptos que exigían nuevas propuestas, se abrían debates novedosos, nos íbamos internando en una nueva realidad, que no siempre todos entendíamos. El si. El sindicalista de fábrica, el obrero metalúrgico tenía, siempre, una intuición casi mágica para ver el camino correcto, para tomar la decisión acertada.

Simón, hombre de firmes convicciones era, a su vez, realista y pragmático. A veces era difícil seguirlo por su agilidad y rapidez mental, pero siempre se podía contar con él para resolver cualquier situación, por difícil que fuera. Tímido, poco hablador de si mismo y con una fina ironía, era un buen compañero de mesa y viaje. 

Lo encontraré a faltar. Para mi era un querido amigo.

“Espacio Plural.”

 Intervenció Acte de constitució “Espacio Plural”
Saragossa, 25 de setembre de 2010.

Bon dia. Benvinguts.

En nombre de ICV y de la delegación que participa en este acto de constitución de Espacio Plural, bienvenidos.
Bienvenidos compañeros y compañeras de Iniciativa del País Valencià, Nueva Canarias, Paralelo 36, Iniciativa d’Esquerres de Mallorca.
Gracias a la Chunta Aragonesista, por vuestra hospitalidad y por vuestra capacidad de organizar este evento. Gracias por habernos permitido participar en este sentido y emocionante homenaje a José Antonio Labordeta.
Bienvenidos, también, a todos los invitados que desde muchos rincones de España hoy nos habéis querido acompañar.
Creo que en mi intervención debo explicar porqué ICV está hoy aquí. Y qué espera ICV de Espacio Plural.
¿Por qué estamos hoy aquí, participando en la constitución de Espacio Plural?Porque no nos resignamos.

No nos resignamos a que sean el neoliberalismo económico y el conservadurismo político quienes dirijan las respuestas a este crítico momento que vivimos.
No nos resignamos a que el papel de la izquierda quede reducido a la gestión, claudicante y neoliberal del PSOE, de la crisis económica.
No queremos que se hagan realidad los anuncios reiterados de los estudios de opinión de que en España, como en el resto de la UE, viene la derecha.
Y sobre todo, porque estamos convencidos, profundamente convencidos, de que hay una respuesta a la crisis fundamentada en la equidad y la ecología.
Hoy en Zaragoza, levantamos una bandera, iniciamos un camino para afirmar que otra izquierda es posible. Espacio Plural es una señal de esperanza, de aliento, de convocatoria para los hombres y mujeres de izquierda. Y lo hacemos convencidos y comprometidos en la creación de nuevos referentes que generen ilusión y recuperen compromiso de todos aquellos hombres y mujeres de izquierda y ecologistas.
Como afirmamos en el manifiesto, queremos ser un espacio de debate, de reflexión y movilización inspirados por los valores de izquierda, ecologistas, feministas y federalistas.Nacemos en momentos difíciles, de crisis, de conflicto. De malestar territorial.
Seguramente son estas dificultades las que nos estimulan y convocan a crear este nuevo espacio político. La izquierda cuando adquiere mayor sentido es cuando forma parte de los conflictos presentes para denunciarlos, reivindicarlos y para dar alternativas para la solución de los mismos. Nacemos a puertas de una huelga general, el 29 de septiembre, convocada por los sindicatos, que apoyamos por necesaria y justa. La convocatoria de la huelga explica por si misma cual es la gestión neoliberal, del gobierno del PSOE, de la crisis. La brutal ofensiva de deslegitimación de los sindicatos, desatada por la derecha, explican lo que podemos esperar de ésta.

Frente a esta situación hay que reaccionar. Nuestra reacción es Espacio Plural. Un nuevo modelo de cooperativismo político. Hoy, esta es la utilidad de Espacio Plural.
Mañana, ya se verá, será lo que acordemos y necesitemos. ¿Hasta donde queremos llegar? Ya lo veremos, hasta donde haga falta. Ambición toda, limites ninguno.
Como no podía ser de otra manera, Espacio Plural no se hace contra nadie ni contra nada. Su voluntad es sumar desde la coherencia federal, de izquierdas, ecológica y feminista.

Hoy es un día importante para la izquierda. Que sea histórico lo tendremos que demostrar. El futuro lo dirá. ICV hará todo lo posible para que Espacio Plural cumpla con éxito sus objetivos y sea una real y positiva aportación para las izquierdas.
Hoy empezamos a andar, toca hacerlo con amplitud de miras, coherencia, generosidad, humildad y talante unitario y con mucha amabilidad, la misma amabilidad con la que me habéis escuchado.
Gracias de todo corazón. 

Adjunto el Manifiesto de presentación:

MANIFIESTO DE ESPACIO PLURAL. 

Los partidos que suscribimos este manifiesto hemos decidido constituir un espacio estable de relaciones y coordinación, para impulsar políticas desde la izquierda la concepción plurinacional del Estado, el ecologismo y el feminismo, con el nombre de Espacio Plural.

Espacio Plural nace en tiempos de crisis. El planeta, nuestras sociedades, soportan diferentes crisis: la crisis económica y financiera, que están pagando quienes no la generaron; la crisis social provocada por el incremento de las desigualdades y la pobreza; y la crisis ecológica, que tiene su mayor exponente en el cambio climático. Unas crisis que expresan el fracaso del modelo neoliberal, injusto e insostenible. Nos oponemos a las respuestas que se están dando por entender que siguen instaladas en un patrón neoliberal, que ni sirve para resolver los graves problemas sociales presentes en forma de pobreza, paro y precariedad laboral, ni sirve para avanzar en un cambio de modelo basado en la equidad social y la sostenibilidad ecológica.

Los partidos que impulsamos Espacio Plural compartimos los principios del federalismo y los valores del republicanismo que han inspirado históricamente el pensamiento progresista. Apostamos por la construcción de un estado plurinacional, plurilingüe y pluricultural, que permita desde el reconocimiento y respeto de la diversidad, compartir un proyecto común. Apostamos decididamente por la construcción de una Europa social y federal. Nos oponemos a todos los intentos de recentralización y enfrentamientos territoriales que alienta la derecha centralista española. Apostamos decididamente por la paz y la convivencia democrática, rechazamos cualquier expresión de violencia política y terrorismo.

Somos conscientes de la desafección hacia la actividad política que se manifiesta entre los ciudadanos y ciudadanas. La corrupción, la crispación, la falta de soluciones a los problemas que afectan a las personas, han ido generando un clima de profunda desconfianza hacia la política y los políticos. Honestidad, coherencia, transparencia e impulso de la participación ciudadana son las actitudes que reivindicamos y ejercemos los miembros de Espacio Plural.

Son necesarios nuevos proyectos que permitan recuperar la ilusión y motiven a la participación real de todos los hombres y mujeres. Espacio Plural es una aportación, decidida y crítica al necesario proceso de movilización, reflexión y debate abierto por todas y todos aquellos que apostamos por construir una sociedad justa y sostenible.

25 de septiembre de 2010

 

“Carrer Ciutat.”

Avui deixem la seu nacional d’ICV al carrer Ciutat de Barcelona, abans seu del CC del PSUC des del 1977. 

 Ens traslladem al carrer Còdols, a pocs metres de la plaça George Orwell. Canviem de carrer però no de barri, seguin amb les recomanacions de l’ajuntament de Barcelona de participar en l’esforç de millora del casc antic de la ciutat. 

Després de tants anys d’estar a la que va ser la seu del Comitè Central del PSUC i després la seu nacional d’ICV, fa certa cosa marxar. Al menys a mi.
Vaig posar els peus per primer cop a “ciutat”a finals del 1978 quan vaig estar escollit secretari general de la Federació de Sanitat de Catalunya de CCOO i participant de les reunions de la Comissió de Sanitat del CC. Vaig seguir a la tardor del 1979 quan vaig haver d’informar al Secretariat del Comitè Central del PSUC -com a responsable polític del comitè local de l’Hospitalet- del desenllaç de l’assemblea local. 

El 1983, el Guti em va encarregar la campanya en defensa de Xavier Vinader, exiliat a França per uns reportatges crítics amb els militars i vaig tenir el meu primer despatx a Ciutat, compartit amb el Miguel Núñez.
El gener de 1984 m’incorporava al Secretariat com a responsable de comunicació i director de Treball. I fins ara.
Molts anys, molta història i moltes històries s’han viscut a Ciutat. Sempre amb final feliç malgrat els costos que hem anat pagant, quasi sempre per els nostres errors. 

Desitjo que a la nova seu de Còdols les coses vagin tant bé o millor que a Ciutat.

“ Bonisme”.

Bonisme és un neologisme (no he trobat aquesta paraula en cap diccionari català ni castellà) que s’està utilitzant darrerament per criticar actituds o propostes que es podrien titllar d’ingènues o naïfs. Una definició aproximada que m’atreveixo a fer de bonisme seria la de confiança en la bondat de la condició humana i la de pensar i actuar des de la bondat.

El primer cop que vaig escoltar aquesta paraula, va ser en boca del PP per criticar Rodriguez Zapatero. Darrerament li he sentit utilitzar al president Montilla, crec que per referir-se a les nostres posicions sobre immigració.

El pensament d’esquerres es “bonista”? bonisme i realisme son compatibles? Poden ser dues de les moltes preguntes a fer-se davant d’aquest nou concepte que ens han posat com etiqueta. Crec que sí que les esquerres tenen, en primer lloc, que fonamentar el seu impuls ideal en una confiança cega amb els sentiments de les persones. Sinó, és el “apaga i vámonos”. I crec també que bonisme no és incompatible amb realisme, entenent el realisme d’esquerres no com una renúncia als seus projectes, sinó com una adequació dels objectius, ritmes i terminis d’aquests objectius per fer-los viables.

Amb tot, prefereixo el bonisme al malisme.

“Estratègia política d’ICV 2010.”

Encetem el darrer any de la legislatura del Parlament català convocant una Conferència Política -23 de gener- en la que debatrem i aprovarem l’estratègia política per a la propera etapa, que vindrà marcada fonamentalment per les eleccions al Parlament. Per definir la nostra estratègia, és clau encertar en el diagnòstic de la realitat per poder donar la resposta adequada a la mateixa. Per a mi, el principal repte de la nostra estratègia és donar resposta al desconcert i descontent present a la societat catalana i també en l’electorat d’esquerres. I la principal resposta que tenim és recuperar el concepte de conflicte per retornar a la política la seva centralitat en aquests moments de confusió.

Que vull dir amb aquesta doble afirmació?
Per diferents raons existeix un ample i difós malestar social. La principal és la crisi econòmica i els seus demolidors efectes socials. L’agreujament de les condicions de vida i de treball d’amples sectors populars, la ineficàcia de les respostes polítiques als problemes presents, el descrèdit creixent de la política i de les institucions, la crispació, es completen a Catalunya amb un debat identitari, estimulat per la possible sentència del Tribunal Constitucional, tot plegat abona una realitat social, política i electoral de desafecció. Si aquest és el principal problema, els nostres esforços han d’anar adreçats a donar-li resposta amb propostes, missatges i actituds que donin solució a les causes d’aquest desconcert i descontent. Donar esperança, assenyalar camins, definir programes, explicar alternativament la realitat, ha de ser la nostra ambició.

No proposo passar de la gestió a l’ideologisme. Reivindico per al proper període i com a fonament de la nostra campanya electoral, col·locar al bell mig del nostre discurs els conflictes presents en la societat catalana i sobre ells les nostres anàlisis i alternatives. I justificar la nostra gestió en el govern amb les nostres posicions sobre els conflictes,  polítics que hem governat en aquesta legislatura (nova política de l’aigua, habitatge, 80km/h, LEC, successions…). I fer-ho amb un discurs clar, ferm, positiu i propositiu.
Hem de ser conscients de l’esforç i les batalles guanyades en les polítiques de modernització ecològica i equitat social plantejades en el govern per ICV en aquest període de creixement econòmic a Catalunya. En un dels centres metropolitans del sistema productivista europeu com és Catalunya, hem estat capaços d’impulsar polítiques senyeres, durament contestades pels defensors polítics, econòmics, socials i mediàtics del status quo.

Aquesta política i els seus resultats, que han de ser incorporats a la “memòria estratègica” del nostre partit, cal ara revisar-la per un doble motiu.
El primer la crisi econòmica, que cal recordar que és fonamentalment una crisi de model. I com a tal exigeix respostes de model alternatiu (austeritat ecològica i equitat social) sense abandonar les propostes més parcials que calgui plantejar.
La segona és que la nova etapa exigeix anteposar a l’aspiració de cogovernar, la de liderar una proposta alternativa d’esquerres i ecologista.

Vol dir això renunciar al govern o a les aliances? No. Vol dir tan sols prioritzar, abans que res, l’objectiu de fer front al desconcert i descontent presents també en l’electorat d’esquerres en uns moments en el que cal un gran, clar debat polític i ideològic. La dreta així ho ha entès. L’exemple més recent és la polèmica sobre la immigració, i així ho hem d’entendre des d’ICV, per recuperar i ampliar la representació de la societat crítica i alternativa.
I ho afirmo convençut del balanç positiu dels governs d’esquerres per Catalunya i de la petjada d’ICV en els mateixos.

En les dues legislatures amb majories d’esquerres és quan més ha avançat el nostre autogovern. Paradoxalment, creix la desafecció amb Espanya, hi ha un creixement de l’independentisme, i el debat polític i social es redueix al conflicte independentisme/ centralisme. Les agressions al nostre autogovern, segurament la pitjor el recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut presentat pel PP, com les incomprensions del fet nacional català per sectors de l’opinió publica espanyola, han portat a que sectors de la nostra societat no veuen cap futur positiu en l’encaix de Catalunya en Espanya.

Els que encara creiem que el millor espai per a Catalunya és el seu encaix federal a Espanya i a Europa, estem obligats a liderar el conflicte federalista amb el centralisme. Segurament un error d’aquesta etapa ha estat centrar-nos en una gestió institucional de l’ampliació de l’autogovern, responsabilitat del govern, i no haver donat una batalla contra el centralisme des de postulats federalistes, responsabilitat del partit. En l’imaginari català el conflicte amb el centralisme no tan sols pot ser l’independentista, cal donar-lo també des de postulats federalistes.

I per últim, la nostra estratègia política i els nostres missatges electorals han de tenir  l’objectiu principal de créixer. Ser mes forts per representar millor i expressar les polítiques d’esquerres i ecologistes. Cal traslladar a l’electorat que, sense més força parlamentaria difícilment vencerem les resistències de les forces que representen els interessos de l’ordre establert que en determinades qüestions no tan sols són les de dretes sinó també el PSC i ERC (impost de successions com exemple). Demostrar la utilitat i credibilitat del vot a ICV en uns moments tan complexos i difícils i en els que la credibilitat de la política i els polítics està per terra.

“Joan Herrera.”

Per a un partit polític català, l’encapçalament de la candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya és la més important. Per a les properes eleccions del 2010, Joan Herrera serà el nou candidat que confirmarà el procés de primàries que tenim obert, en substitució de Joan Saura.

Ens convenia un nou candidat? De les diferents respostes que es poden donar, em quedo amb la mes pràctica, i és que des del moment que Joan Saura  anuncia la seva voluntat de no tornar a encapçalar la candidatura catalana, és inevitable trobar un nou candidat o candidata.

És Joan Herrera el millor candidat que pot oferir ICV? Si. Crec sincerament que Joan Herrera és la persona que millor reuneix, en aquests moments, els perfils adequats per mobilitzar l’electorat, d’esquerres i ecologista, en nom d’ICV-EUiA.
Per què? Per 5 raons.

La primera, perquè aplega el més ample consens i suport de la gent d’ICV. Qüestió no menor en un partit en el que la implicació dels seus membres en els processos electorals és fonamental.

La segona, perquè és un dels dirigents més coneguts i valorats per el nostre electorat. La participació d’Herrera com a cap de llista en dos campanyes electorals, la seva tasca al Congrés de Diputats, i com a dirigent del partit, li han donat un significatiu nivell de coneixement social i una alta valoració. Coneixement i nota, elements molt importants a l’hora d’apostar per un cap de llista.

Una tercera raó és la seva experiència política. Joan Herrera, amb els seus 38 anys té una llarga i ample experiència política. Acumula experiències no només partidàries i institucionals –imprescindibles- si no també una trajectòria de treball social, que li dóna un perfil més polièdric i més capaç d’entendre i representar un espai tan complex com el de l’esquerra transformadora.

La quarta raó, és que encara que no hagi gestionat, té experiència de govern, de governar i de governabilitat. Té la que tots, col·lectivament, hem anat adquirint aquests anys de governs d’esquerres. I té la que, personalment, ha adquirit apuntalant la governabilitat d’Espanya en la primera legislatura Zapatero.

I una cinquena raó, per a mi la més important, és la seva personalitat. El Joan és una persona que en aquest procés que mai s’acaba (per ningú) d’aprenentatge polític, aprèn i ràpid.
Té clar quin és el seu ideari però sense cap ideologisme, el que li permet ser receptiu, estar obert i entendre una realitat tan complexa i diversa com la que estem vivint.

Per tot això, el votaré.

“Ricard Gomà.”

Ahir vaig assistir a la conferència del president del grup municipal de Barcelona, Ricard Gomà, amb el títol “Revolucions quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. La impressió que en vaig treure és immillorable. El format de la conferència molt innovador, videos amb intervencions de representants socials que interpel·laven al Ricard sobre les qüestions més diverses; economia, gènere, joves, inclusió social, habitatge, urbanisme..i que ell anava contestant amb molta solvència, criteri i rigor.

Escoltant al Ricard queda clar que té un projecte de ciutat al cap i que sap com explicar-lo. El que serà de ben segur el relleu de la Imma Mayol com a candidat per Barcelona coneix la ciutat, els seus problemes i les alternatives per construir una ciutat inclusiva i sostenible.

L’aposta per obrir un llarg procés de debat i participació amb la ciutat respon també al tarannà d’ICV i, molt especialment al seu neguit personal pel diàleg i la participació.
Les caps de llista a la ciutat de Barcelona per ICV sempre han estat molt potents. Lali Vintró, Imma Mayol, han deixat un llistó molt alt, però crec sincerament que el Ricard Gomà està a l’altura de les seves predecessores.

“Mercè Rivadulla.”

En el Ple del Ajuntament de Lleida d’avui s’acomiada com a regidora Mercè Rivadulla, cap de llista d’ICV en les darreres eleccions municipals. Desprès de molts anys d’una intensa activitat política i en l’equador del mandat municipal, la Mercè ha decidit donar pas al seu relleu, Ramon Camats. La raó del perquè deixar de ser regidora és molt senzilla; ja en té prou. Dues legislatures al Congrés de Diputats i 6 anys a l’Ajuntament de Lleida i a la Diputació provincial, més tots els llargs anys d’activitat partidària i sindical, justifiquen aquesta dona a començar a pensar, per primer cop en la seva vida, en ella i els seus.

Vaig conèixer la Mercè i al seu company -el Francesc Pané- fa molts anys, i des de fa els mateixos anys gaudeixo de la seva amistat. De la Mercè sempre m’ha cridat l’atenció la sàvia combinació de fortalesa i tendresa de la seva personalitat. És una dona amb caràcter, lluitadora, amb principis ferms i idees clares, però alhora amb un gran cor, ple de sentiments.

Sense ella, el Francesc i altres -no masses- hagués estat impossible la recuperació del PSUC i la construcció i consolidació d’ICV a les Terres de Lleida, fins arribar a la fita històrica de recuperar el diputat per la circumscripció de Lleida. Li devem molt a la Mercè!

Ara caldrà veure com seguim aprofitant la seva capacitat i experiència tant a nivell nacional com lleidatà. Una cosa és que deixi de ser regidora, l’altra és perdre tot el seu bagatge polític, cosa que no volem ni ens podem permetre.

Mercè, una forta abraçada.