Intervenció a la presentació del numero 191 de la revista Nous Horitzons dedicada a A. Gramsci, el 27/02/09.
Bona tarda a tothom.
Quan la Maria de la Fuente –a qui vull felicitar per l’excel·lent tasca que està duent a terme com a directora de la revista Nous Horitzons- em va proposar presentar aquest número dedicat a Gramsci, li vaig respondre que per a mi era un autèntic regal poder-ho fer. Un regal, ja que per a mi Gramsci sempre ha estat un personatge interessant per dues grans raons.
La primera és la seva biografia, una vida marcada per l’esforç físic i intel·lectual d’un home amb un cos esquinçat. El compromís revolucionari, els anys de presó, fins quasi la seva mort. Un home que transmet una gran tendresa i humanitat, -cosa estranya entre els revolucionaris d’aquella època-, només cal llegir les seves cartes adreçades al seu fill Delio.
Gramsci sempre ha estat per a mi una figura simpàtica i entranyable.
Una segona raó és que a diferència d’altres pensadors marxistes, llegir-lo era i és aclaridor i útil. És un pensador profund però que alhora se l’entén, que convida a llegir-lo, cosa que s’agraeix.
Gràcies un cop més a la Maria i a l’equip de Nous Horitzons.
Ha estat un encert que la revista Nous Horitzons dediqui el número 191 a la figura d’Antonio Gramsci, en homenatge del 70è aniversari de la seva mort. La data de publicació de la revista o de celebració d’aquest acte de presentació és el de menys.
L’aniversari és l’excusa. Lo important és la voluntat de que una fundació i la seva revista, tan lligada a ICV, vulgui escriure sobre Gramsci i parlar de la seva obra, del seu llegat polític.
En el nostre imaginari Gramsci és un referent associat al antidogmatisme, a la intel·ligència política, a la laïcitat,…Ara volem recuperar el seu pensament. Té la seva significació que el document d’estratègia, aprovat en la darrera 9ª Assemblea Nacional d’ICV, estigués encapçalat també per una cita de Gramsci (en el nostre cas, certa). Aquella que diu que la història d’un partit no és la història dels seus dirigents, ni dels seus congressos, sinó la de la seva capacitat d’intervenir en la realitat.
Per què ara retrobem a Gramsci? Per diferents raons.
Una, de ben segur, és el mateix fet del 70è aniversari de la seva mort. Ens l’ha recordat, l’hem recuperat i tornat a llegir.
Un altre element, sempre present a ICV, és la constant reivindicació de les seves arrels històriques; les del PSUC, i entre elles dels pensadors que ens varen influir, i un dels que més és Gramsci i per extensió, el PCI.
El PSUC, el gran partit del antifranquisme, el partit eurocomunista, dirigit per Antoni Gutierrez Diaz i per Gregori López Raimundo, no s’explica sense la forta influència del pensament del comunisme italià, forjat en primer lloc per Gramsci, Togliatti, Berlinguer…
És més, troba en Gramsci el referent antidogmàtic. És l’escut utilitzat, i segur que en més d’una ocasió més enllà del que donava de sí el pensament de Gramsci en la dura lluita contra el dogmatisme a casa nostra.
Ni el PSUC ni el PCE han estat partits massa prolífics en pensadors. Esquemàticament podem resumir que Comorera, Sacristán, Comin, Solé Tura, són quatre dels pensadors i dirigents amb major influència intel·lectual dins del PSUC, junt amb el pensament i l’experiència dels italians, i entre ells, Gramsci.
Parlem d’un Gramsci que vàrem descobrir de la ma i la ploma de Sacristán, Fernández Buey o del mateix Solé Tura. Un Gramsci que com molt bé escrivia Sacristan, “és un clàssic, un autor que té dret a no estar mai de moda i a ser llegit sempre.”
Un Gramsci que cal tenir present avui, com ho demostra aquest número de Nous Horitzons i cal fer-ho amb totes les prevencions (altra època, experiències…) que el professor López Arnal ens fa en el seu article. I amb molt “respecte i indisciplina” com ell mateix proposa.
Parlar del PSUC d’alguna manera es també parlar d’ICV, avui. ICV és hereva de la cultura política del PSUC, mes tota la innovació feta a lo llarg d’aquests anys d’incorporació i mestissatge d’altres cultures polítiques emancipadores.
I una darrera raó és que el pensament de Gramsci encara avui ens inspira, ens aporta, encara que vivim en una realitat ben diferent de la viscuda pel pensador italià. I encara que hem estat testimonis de la història d’una “catàstrofe política” com ja va preveure Sacristán, que ha arrossegat tot el pensament i pensadors lligats a la tercera internacional. Malgrat d’aquesta derrota, en Gramsci podem encara distingir entre tot el que està esgotat o històricament demostrat com erroni de tot allò encara útil i suggerent per les actuals circumstàncies.
Molts són els aspectes sobre els que va reflexionar Gramsci: la filosofia de la praxis, el paper dels intel·lectuals, la qüestió nacional, sobre el catolicisme, política i moral i un llarg etcètera…En la seva literatura s’hi troba el pensador, el filòsof, l’home d’acció política i el dirigent partidari.
Sempre he trobat molt suggerents tres qüestions del pensament del fundador del Partit Comunista Itàlia;
La primera és el concepte d’hegemonia que ell contraposa a la idea de dominació. La seva crítica al determinisme, la seva afirmació de la certa autonomia de les superestructures ètico-polítiques, culturals i ideals de la infraestructura econòmica.
La seva concepció d’hegemonia, com la combinació de consens i dominació, és per mi encara vàlida avui dia. Ja que posa en primer pla la necessitat de guanyar el combat de les idees dins la societat.
Un segon concepte és el d’ideologia. Ideologia que Gramsci entén com un sistema d’idees, i és amb aquest sistema d’idees que cal donar la batalla per la hegemonia político-cultural.
I un tercer element són les especials reflexions que el polític sard fa sobre el partit. La importància que li dóna a l’organització política, les seves reflexions sobre la concepció, i el paper del partit són moltes d’elles encara vigents. La seves notes sobre Maquiavel, la seva definició del partit com a príncep modern, el situen com a pensador i alhora actor de la política.
Vull acabar felicitant a Marìà Hispano, que ha coordinat aquest magnífic numero de Nous Horitzons. En aquests moments, que llegim i debatem més sobre politòlegs, torna a llegir i parlar sobre un filòsof, en aquest cas sobre la filosofia de la praxis. Ha valgut la pena.
Crec que una recuperació de les idees de Marx, de les seves anàlisis i categories, així com redescobrir pensadors que enriqueixen el marxisme com ho fa Antonio Gramsci, ens és molt útil. En aquests moments de fallida del sistema neoliberal no proposo realitzar el que seria un tronat exercici de recuperació de l’esquerra clàssica, sinó enfortir la nostra capacitat de resposta a l’actual crisi.
