“Corrupció i justícia.”

Aquests dies, les notícies van plenes d’informacions relacionades amb fets delictius: Cas Gürtel del PP, el saqueig del Palau de la Música per part de Millet i companyia o el judici contra els responsables d’Hisenda de Barcelona.

En tots aquests casos estan implicades gent poderosa políticament, econòmica i social, que han anat construint espesses i extenses xarxes delictives sempre lligades al poder polític. L’acumulació de casos pot fer pensar que estem davant d’un problema que no té solució. Jo sóc més optimista.
Tot i ser conscient de que “corrupció zero” és un desig impossible, s’està demostrant que no hi ha ningú que pugui actuar amb impunitat. Més  aviat o més tard acaben pagant.

“Roman Polansky.”

Sóc un admirador de Roman Polansky que ha  gaudit molt amb les seves pel·lícules. Em sap molt greu veure’l acusat d’un delicte tan terrible com és la violació d’una menor de 13 anys. Ja fa 30 anys d’això, però entenc que com qualsevol altre ciutadà ha de fer front a les seves possibles responsabilitats davant de la justícia.

“Palau de la Música-Orfeó Català.”

Les informacions que van apareixent sobre el saqueig que ha patit el Palau de la Música  per part de Millet i altres dels seus recents destituïts gestors, són preocupants. Per a molts és un escàndol que un prohom de la nostra burgesia s’hagi rebaixat a la categoria de saquejador. Per a mi -que mai he tingut una excessiva confiança amb la moralitat de determinats sectors de la nostra burgesia- el que trobo escandalós és que hagi pogut passar per la manca de controls en una entitat que rebia recursos públics.

Millet i companyia ja s’explicaran, si poden, davant del jutge. Ara cal que les administracions que participen en la gestió del Palau, expliquin com se’ls ha pogut passar per alt aquest saqueig continuat.

Avui llegeixo que Raimon Bergós, exsecretari del Palau de la Música i company de  malifetes de Fèlix Millet, és assessor jurídic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Radio…). Espero que per poc temps

ICV i les mocions pro-referendum per la independència.

Salvador Cot ens critica avui, en la seva editorial del diari “Avui”, per l’abstenció dels regidors de Vilanova i la Geltrú, que han impedit que prosperés una moció d’ERC en defensa de les consultes populars per a la independència. Segons ell, la nostra abstenció ha permès que els vots en contra del PP i PSC tombessin la moció republicana. Ens critica que un partit, que fa de la participació ciutadana una de les seves banderes, no hagi votat favorablement la moció d’ERC.

Jo hagués votat en contra, ja que no estic gens d’acord en “plantejar la realització de consultes populars per la independència” com diu la moció d’ERC. Tampoc votaria una del PP en sentit contrari (en aquest cas ens acusaria el Salvador Cot d’impedir la participació ciutadana?).

En política, com en la vida, tot ha de tenir un sentit i crec fermament que aquesta espiral limitada de consultes per la independència és un dels episodis nacionals més sense sentit que hi he viscut. Ara que tenim oberta per primer cop en molts anys, una via real i possible per enfortir i eixamplar com mai el nostre autogovern, dos dels principals partits catalans, ERC i CDC, es llancen a una dinàmica que no té cap futur.

“Ricard Gomà.”

Ahir vaig assistir a la conferència del president del grup municipal de Barcelona, Ricard Gomà, amb el títol “Revolucions quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. La impressió que en vaig treure és immillorable. El format de la conferència molt innovador, videos amb intervencions de representants socials que interpel·laven al Ricard sobre les qüestions més diverses; economia, gènere, joves, inclusió social, habitatge, urbanisme..i que ell anava contestant amb molta solvència, criteri i rigor.

Escoltant al Ricard queda clar que té un projecte de ciutat al cap i que sap com explicar-lo. El que serà de ben segur el relleu de la Imma Mayol com a candidat per Barcelona coneix la ciutat, els seus problemes i les alternatives per construir una ciutat inclusiva i sostenible.

L’aposta per obrir un llarg procés de debat i participació amb la ciutat respon també al tarannà d’ICV i, molt especialment al seu neguit personal pel diàleg i la participació.
Les caps de llista a la ciutat de Barcelona per ICV sempre han estat molt potents. Lali Vintró, Imma Mayol, han deixat un llistó molt alt, però crec sincerament que el Ricard Gomà està a l’altura de les seves predecessores.

“Judeofòbia?”

És ben conegut que ICV ha defensat sempre els drets del poble palestí. Defensa d’una causa justa, que mai ha anat acompanyada de cap justificació del terrorisme ni d’organitzacions com Hamas (res més allunyat del nostre ideari). Defensar la causa palestina i condemnar accions del govern d’Israel, com els darrers bombardejos de la Franja de Gaza, no és antisemitisme o judeofòbia -nova expressió utilitzada per l’amic Carod Rovira- ni vol dir ser aliat dels terroristes com afirma l’ambaixador d’Israel a Espanya.

Per molt que ens ataquin des de diferents indrets, seguirem defensant els drets del poble palestí, que com a mínim es tan innocent i té els mateixos drets que  l’israelià.
Puc entendre crítiques a la decisió de portar pins palestins a la diada, però d’això a tots els disbarats que s’han dit d’ICV, hi ha un abisme. I vull insistir un cop més que si algú té alguna cosa a justificar és el govern d’Israel davant la comunitat internacional, pels centenars de morts civils palestins fruit dels seus indiscriminats atacs a la franja de Gaza el gener del 2009. Sobre aquests fets compartim la mateixa opinió que la del relator de les Nacions Unides

“Arenys de Munt.”

El millor de la consulta sobiranista del passat 13 de setembre és la seva plena normalitat, malgrat la provocació de la Falange, i amb una participació ciutadana considerable (41%, encara que 14 punts per sota que la participació en el referèndum de l’Estatut del 2006). El pitjor, la incomprensible actitud del govern central i la resolució judicial, que anul·la l’acord de l’ajuntament d’Arenys de Munt de donar suport a la consulta organitzada per diverses entitats socials.

Un 96% dels votants ha donat el seu sí a la proposta. Diferents ajuntaments han anunciat donar suport a referèndums com el d’Arenys de Munt. ERC, CDC (Unió, calla) i la CUP, han fet públic que endegaran iniciatives similars allà on puguin. Alguns mitjans de comunicació han donat una gran projecció a la consulta. Estem davant d’una onada independentista que s’estén com una taca d’oli per Catalunya? NO. L’única taca d’oli que s’estén a Catalunya, dia a dia, es l’atur. La principal preocupació de la gent corrent és la de la seva realitat quotidiana. Segur que avui preocupa a més gent l’inici del curs escolar que la independència de Catalunya.
Les forces centralistes deuen estar encantades amb aquestes iniciatives sobiranistes, i amb la imatge que simplísticament es dóna a la resta de l’estat d’una Catalunya abocada a un procés independentista. Per a ells, és mes senzill enfrontar-se a objectius irrealitzables i anhistòrics com és el de la independència -que mai tindrà aliats a la resta d’Espanya- que oposar-se al desplegament concret del nou Estatut, que sí que pot tenir els seus aliats.

Cal polemitzar amb força des de l’opció federalista amb aquestes dinàmiques sobiranistes i els seus protagonistes polítics. La condescendència o el sarcasme no ens serveixen, calen models, propostes, camins alternatius. Cal donar resposta a la gran majoria que opta, encara avui, per una opció federal a Catalunya. Perquè el que cal recordar sempre és que qui està en minoria social són els independentistes, per molt soroll que facin.

P.D. Per si érem pocs, només ens faltava el possible duet patriòtic Carretero+Laporta.

“Prostitució.”

De les moltes mesures que cal dur a terme per afrontar un problema tan vell i complex com és el de la prostitució, la que tinc mes clara és la de la seva legalització. En la polèmica desfermada sobre la prostitució, aquesta és una de les principals propostes d’ICV.

“Barcelona.”

Barcelona, la principal icona coneguda i reconeguda que té Catalunya a nivell internacional, està sotmesa des de fa temps a una ofensiva político-mediàtica que està fent malbé la seva imatge. Tot fa pensar que determinats interessos per tal de tombar la majoria progressista que sempre ha governat Barcelona, són capaços d’endur-se la ciutat i la seva imatge per endavant. Des de fa mesos, la ciutat de Barcelona es vol reduir als seus problemes. Llegint alguns diaris o escoltant l’opinió de l’oposició municipal,  sembla que Barcelona és una ciutat bruta, perillosa, incívica i decadent. Es projecta una imatge injusta d’una ciutat que té problemes, és evident, però que segueix sent una de les ciutats mes agradables per viure-hi. Afirmació que no és meva, sinó de l’estudi de “Mercociudad” que situa a Barcelona en el primer lloc entre les grans ciutats espanyoles per viure-hi, o l’estudi de la revista “Forbes” que la situa segons un estudi d’opinió com la tercera ciutat mes feliç del món, o el llibre editat per el Times Online que col·loca Barcelona en el 5è lloc a nivell mundial.

Barcelona té problemes, i en algunes zones de la ciutat s’evidencien amb molta claredat, es cert, i calen politiques actives per resoldre’ls com les que fa el govern de la ciutat. Entenc que es pugui criticar l’acció de govern de l’ajuntament de Barcelona. El que no entenc són campanyes sistemàtiques de desprestigi, que acabaran enfonsant la imatge de la ciutat

“11 de setembre de 2009.”

Un any més, celebrarem la Diada Nacional de Catalunya. Enguany una diada marcada fortament per la crisi econòmica i, com sempre, acompanyada pel debat nacional. Tota diada va acompanyada de multitud d’actes institucionals i politics. Espero que aquest any, en els diferents missatges i discursos institucionals que es facin, estiguin presents la crisi i la crítica situació que estan patint molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. En la conferència que amb motiu de l’11 de setembre donaran Joan Herrera i Joan Saura, queda evident la preocupació d’ICV per la crisi així com quines són les nostres propostes  per fer-li front.

La diada nacional convida a parlar de Catalunya i del seu autogovern. L’acord pel nou finançament tancat amb el govern central abans de les vacances i els avenços en el desplegament de l’Estatut,  feien pensar que el debat nacional i per extensió les prioritats pel nou curs polític, es centrarien en la “via estatutària”. Doncs, no! Ara que els governs d’esquerres han aconseguit dues noves fites; estatut i finançament, que representen avenços històrics  pel autogovern i que exigiran pel seu desplegament la màxima fermesa i força possible, es nega des de determinats sectors aquesta via i tornant a posar sobre la taula l’opció soberanista.

No dubto que la immensa majoria d’aquests sectors sobiranistes estan convençuts de que la seva opció és la que més convé a Catalunya. Em preocupa el tripijoc convergent motivat per dues qüestions; la primera és que no poden acceptar que hagin estat governs d’esquerres els qui hagin aconseguit un nou estatut i un nou finançament. La segona és que creuen que situar el debat en l’eix nacional els hi és mes favorable que en l’eix dreta/esquerra. Seria negatiu per ICV caure en aquest error, de creure que hi han debats millors segons sigui el projecte polític. Un partit nacional català com és ICV ha d’estar còmode i a la ofensiva en qualsevol eix, ja sigui el dreta/esquerra o el nacional.

Manifest ICV 11 de setembre de 2009

DEFENSEM L’ESTATUT, SOM UNA NACIÓ

L’autogovern com instrument per resoldre la crisi econòmica

Com cada any, l’onze de setembre, en el marc de la Diada recordem la pèrdua de les llibertats nacionals, reivindiquem la memòria dels resistents que van participar a la seva defensa i renovem la voluntat i el dret de la societat catalana de ser nació, autogovernar-se i construir un país més just, obert i solidari. Enguany vivim moments d’esperances i de preocupacions, de reptes i d’oportunitats. ICV ha defensat des del primer dia l’Estatut sorgit del pacte entre el govern de l’Estat i Catalunya i referendat de forma majoritària pel poble català, convençuts que atorga més autogovern, avança en el reconeixement dels drets nacionals i cap a un model federal, amb un finançament més just, digne i solidari i des de la plena constitucionalitat del seu articulat.

Fa pocs mesos s’ha tancat finalment l’acord de finançament, que passa pàgina a un model i a uns acords pactats per CiU i PP, que havien esdevingut intolerables des del punt de vista econòmic i insostenibles políticament.

L’Estatut suposa la concreció d’un model més just, més solidari i amb criteris més objectius i transparents. El Tribunal Constitucional encara no ha resolt els recursos presentats pel PP i el Defensor del Pueblo contra l’Estatut. No són moments d’especulacions, però cal tenir present qui va presentar els recursos i analitzar amb serenitat i rigor la sentència.  Des d’ICV exigim al Tribunal Constitucional el ple respecte de la voluntat del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006.

No podem d’oblidar que estem immersos a més en un temps de crisi on els treballadors i treballadores veuen cada dia amenaçat el seu lloc de treball, on molts homes i dones ja l’han perdut. L’Estatut de Catalunya i especialment el capítol de drets i deures introduït per ICV, ens dota també d’instruments per afrontar millor aquest repte i avançar cap a una societat més justa i solidària.

Ens cal enfortir i renovar el catalanisme d’esquerres per fer front als desafiaments d’un món globalitzat i per avançar respostes a les exigències de la realitat social que conforma la Catalunya d’avui i particularment les seves classes treballadores i populars.

Reclamem al govern central que superi les inèrcies centralistes i respecti escrupolosament el vigent l’Estatut de Catalunya. També cal, que des del govern central i des del Govern de la Generalitat, s’afronti decididament el finançament local. El país es construeix des de la proximitat i des de la proximitat és més possible trobar respostes a les necessitats quotidianes concretes.

ICV està convençuda que el procés estatutari paga la pena, malgrat les  tensions que vàrem viure durant la seva tramitació. L’Estatut s’està desplegant des del Parlament de Catalunya, a partir de l’impuls del govern de la Generalitat: ho demostren la trentena de lleis derivades de l’Estatut ja aprovades. Estem aconseguint traspassos com el de rodalies de Renfe o la Inspecció de Treball que son emblemàtics per a ICV. I cal ara aconseguir també el traspàs dels serveis regionals de Renfe o solucionar la qüestió dels aeroports. L’Estatut atorga a Catalunya més llibertat i una eina més eficaç per prestar més i millors serveis a la ciutadania. Estableix una relació bilateral amb l’Estat i incrementa el nivell del nostre autogovern; alhora que avança en la construcció d’un estat que reconegui i posi en valor el fet plurinacional i plurilingüístic. L’Estatut no és un punt i final sinó un punt de partida.

La defensa de l’Estatut en la seva plenitud i del seu desplegament íntegre han de ser objectius compartits per la societat catalana, les forces polítiques i les institucions del país. Aquesta defensa s’ha de basar en la unitat a l’entorn del que va decidir el poble de Catalunya, evitant divisions fonamentades en interessos sectaris o partidistes.

Per una Catalunya més lliure, justa i solidària.