Pasqual Maragall.

He volgut esperar uns dies abans d’escriure sobre les controvertides declaracions de Pasqual Maragall. Volia veure si la meva opinió inicial era la mateixa passats uns dies o si ell, ingenu de mi, les matisava. Res de res, Maragall segueix insistint que l’Estatut no ha valgut la pena. Nega la viabilitat d’un projecte federalista per Espanya, per acabar afirmant que la millor estratègia en les relacions entre Espanya i Catalunya era la de CiU. I reivindica a casa nostra un procés pel PSC similar a la formació del partit Demòcrata a Itàlia com a resultat de la unió de la DS (partit membre de la Internacional Socialista) i el partit de la Margarita (a casa nostra quelcom semblant CiU) . Segueixo opinant el mateix que quan les vaig llegir per primer cop, són declaracions deslleials i confusionàries.

Deslleials, per que crec que per molt crític que Maragall sigui amb el seu partit com a president del mateix, li deu una certa lleialtat. I fins i tot un polític tant heterodox com ell sap que en plena campanya de les municipals posar en qüestió al PSC no es lo millor electoralment. No se com hagués viscut ell, quan era candidat, una situació així. Tampoc crec que un debat d’aquesta transcendència pel PSC es pugui llençar així. Amb tot, la proposta del partit demòcrata es una qüestió interna que tan sols afecta als socialistes . És un problema del PSC.

Per mi, més greus son les declaracions sobre l’Estatut i les relacions entre Catalunya i Espanya.

S’equivoca Pasqual Maragall quan diu que l’esforç fet per obtenir el nou Estatut de Catalunya no ha valgut la pena. S’equivoca en primer lloc per que l’Estatut es bo. Molt superior que l’anterior alhora que representa la quota més gran d’autogovern que mai hem tingut. I no només respon a les necessitats del nostre autogovern sinó que ha estat lo realment possible en les actuals circumstancies històriques, tan les de Catalunya com a Espanya.

En segon lloc, s’equivoca renunciant a la millor obra del govern que ell va presidir, el nou Estatut. Es fa incomprensible d’entendre com desprès de tot l’esforç i els costos que han representat la conquesta d’aquest nou Estatut, el que era president del govern renega del mateix.

I en tercer lloc, quan ens l’hem de creure? avui o quan afirmava com a president de la Generalitat les excel·lències de l’Estatut i demanava el vot afirmatiu al referèndum.

 

Respecte al debat sobre si aposta federal o “conllevància pujoliana” el vull entendre més com a fruit de una certa “ depre post-càrrec”, que com un plantejament polític seriós. Les esquerres catalanes federalistes sabem des de fa molt temps que l’Espanya federal és un objectiu possible que no serà fruit d’un pacte sinó d’un procés que m’atreveixo a dir que mai s’acabarà de tancar.

Anuncios