“Un país normal”.

Més d’un cop tinc el desig de poder viure en un país normal en política i democràcia. Aquests darrers dies aquesta ansietat se m’ha tornat ha manifestar arreu de la polseguera que s’ha aixecat amb la crema de retrats del rei, que tindrà com a últim colofó la tourné per l’estat dels joves del PP, avui amb primera etapa a Lizartza i fins la celebració del dia de la hispanitat, el 12 d’Octubre -dia del Pilar-, marcada amb una forta component neopatriòtica.

Què vull dir quan reclamo un país normalitzat políticament? Ben senzill i fàcil; Vull un país en el que l’agenda política no la marquin ni l’extrema dreta ni l’extrema esquerra. En el que el poder judicial no faci mai pitjor el remei que la malaltia. Que determinats mitjans de comunicació no donin aquesta volada a fets tan residuals. I sobre tot, que els partits politics com ara el PP no manipulin aquests fets per intentar treure’n un escàs rèdit electoral. Un país on si lo normal és que l’esquerra sigui republicana, no ho és que sectors importants de la dreta siguin tant antimonàrquics.

Cal recuperar una certa normalitat, cosa força difícil coneguts els protagonistes judicials, mediàtics i polítics, o acostumar-nos a viure amb aquests joc irresponsable que al cap i a la fi tan sols és fum.

I això que encara no havia vist el vídeo patriòtic de Mariano Rajoy. S’han vegut l’enteniment. Caldrà un gran esforç de mesura i cordura per anar superant aquestes situacions.

Anuncios