“Algunes reflexions entorn a la 9ª Assemblea Nacional.”

Del conjunt de debats i propostes que estan apareixent entorn al procés assembleari, em ve de gust opinar sobre un seguit de qüestions que, al meu entendre, són o de major interès o de major polèmica interna. Espero fer un escrit clar amb quines són les meves opinions però alhora amable, ja que no es pot oblidar que estem en un debat, per crític que sigui, entre companys i companyes.

 

1r. Mala negociació del darrer cartipàs del govern d’Entesa? Ho plantegen des del “manifest de maig” i el document  “ICV, que es noti”. Es pregunten; com pot ser que si ICV va ser l’únic partit que va créixer en les darreres eleccions al Parlament, el PSC prioritzés a ERC en les negociacions?. La resposta és en primer lloc matemàtica i en segon política. CiU amb 47 escons i ERC amb 21 reunien els 68 escons necessaris per a la majoria absoluta. PSC+ICV, sols 52. Si bé és cert que Iniciativa va ser l’única força de l’anterior govern que va incrementar el seu vot i nombre d’escons, hem d’acceptar que el nostre creixement no va ser suficient per poder decantar el procés.

I la segona resposta es política. Fruit dels resultats electorals, i no oblidem de les pressions politiques per evitar la reedició del govern tripartit, el PSC va prioritzar en primer lloc l’acord amb ERC. Això va reduir els nostres marges en les negociacions? Doncs és clar que si. Davant d’aquesta situació la pregunta a respondre és si nosaltres, únics avaladors del govern d’esquerres, podíem posar en perill el mateix. La meva resposta és que no. Es va optar per acceptar la realitat i garantir el govern d’esquerres com a prioritat  i mirar de treure les millors posicions en les negociacions del programa i del cartipàs.El debat sobre si millor Interior o Justícia, perquè no hi havia on més escollir, el trobo frustrant. Un partit amb ambició de dirigir al conjunt de la societat i que fuig de l’especialització, no només ha d’acceptar la realitat i els seus reptes sinó que s’ha de veure capaç de tot i amb tot, com ho fan els nostres alcaldes. No hi ha política a la carta, tant sols la realitat.

Sempre es pot negociar millor? Segur.

Però si es vol reduir els resultats de la negociació a les habilitats dels seus protagonistes, la solució es senzilla, per una propera negociació es canvien i fora problemes. Però molt en temo que no sigui un problema de capacitats negociadores sinó d’entendre quins són, en cada moment, els marges reals que es tenen per pactar.

 

2n Un escrit impulsat per Salvador Mila ha obert el debat sobre les nostres politiques d’aliances. Crec que l’apartat del document en el que el Salvador i altres ens critiquen per previsibles i reclamen que obrim les nostres aliances politiques està mal redactat. No em puc imaginar a Salvador Mila afirmant o insinuant la “icevergència”. Però el text ha generat confusió i així ho han recollit diferents mitjans de comunicació.

No crec que siguem previsibles. Som clars. Amb un programa com el nostre o s’està a l’oposició o sols es pot pactar -i no sense problemes-, amb PSC i ERC. Especular sobre possibles acords amb Artur Mas o Duran Lleida és absurd i debilita un dels nostres missatges més clars i singulars que és el de “Govern d’Esquerres”. Insistir en parlar de les nostres politiques d’aliances en abstracte és un error. El sistema de partits polítics catalans és el que és i les forces parlamentàries som sis. Quan es parla d’aliances cal ser capaç de concretar amb qui les faràs, com les faràs i per fer què. Aspectes aquests no recollits en el text del Salvador i altres.

 

3r Fem seguidisme del PSC? Segurament aquesta és una de les critiques que més mal ens fa ja que ens subordina injustament als socialistes. Que ho facin els nostres adversaris ho puc entendre, però que alguns companys del partit ho facin no ho entenc.

Hem de tenir molt clar que els problemes de perfil o de discurs que pugui tenir la nostra acció de govern, és el nostre problema i la nostra responsabilitat, no la dels socialistes. Ens correspon a nosaltres i a ningú més garantir el nostre perfil i discurs dins del govern.

En aquesta legislatura, al contrari del que alguns preocupa el seguidisme, el real i preocupant problema són les diferències amb els socialistes. No hi ha acord en masses de les principals qüestions; infraestructures, llei d’educació, crisi econòmica i la darrera, la proposta de copagament. Aquest és el problema real que haurem de veure com  resolem per donar la màxima estabilitat i coherència a la nostra presència al govern.

 

4t El manifest sobiraniste és per a mi un document compatible amb el nostre ideari. Però per mi i crec que per una majoria del nostre partit, ICV no és un partit independentista ni en les seves definicions ni en la seva militància, encara que és cert que hi ha companys i companyes que s’ho senten. Som un partit que s’inspira en els principis del federalisme, que aposta per una Espanya i una Europa federal. I que defensa el dret a l’autodeterminació com a dret democràtic dels pobles i no com a pas previ a la independència.

 

5è El manifest de maig ens ha col·locat el debat d’EUiA. Reivindiquen mes coalició amb Esquerra Unida. També ho planteja EUiA en el seu proper congrés. 

La coalició electoral que tenim es útil i profitosa. A nivell nacional les coses van prou be, no així en masses localitats. Ara el que toca és millorar i consolidar el que tenim, i un cop fet veure els passos endavant a donar. Proposar el pas a una coalició política és precipitar-se. Cal també esperar a veure què passa en l’Assemblea de IU, en la que sembla que EUiA juga un paper important.

 

6è S’han comès errors? Si, i alguns d’ells no ens els podem permetre. Es poden millorar molts aspectes del nostre treball com a partit i dins del govern. Amb tot, crec que les millors solucions sempre són les concretes més que les afirmacions genèriques. L’esforç de concreció que es fa en el document d’organització serveix millor al debat per a la superació de les nostres insuficiències que no pas unes difuses critiques.

 

7è La crisi econòmica. Fem referència a ella tant en l’informe de gestió com en el document estratègic. Amb tot, caldria fer un punt específic en forma de resolució que analitzi i proposi amb major profunditat sobre el principal repte que té avui la nostra societat. En la novena assemblea és necessari que parlem de nosaltres, però és imprescindible que ho fem en relació als problemes de la gent, i avui el principal problema és la crisi.

Anuncios