“Sindicats i crisi.”

A l’inici de la crisi, hom tenia clar quines eren les causes principals que l’havien provocat; una economia regida exclusivament per les lleis del mercat i de l’especulació. Això explicava la crisi financera que sacseja el món, així com la crisi alimentària que està tenint efectes duríssims (100 milions de persones més, abocades a l’extrema pobresa). Es parlava d’una crisi global del model neoliberal.

La culpa era dels banquers, i a casa nostra s’hi ajuntaven els especuladors urbanístics. Es responsabilitzava als governs d’Aznar i també al de Rodriguez Zapatero per haver encoratjat i facilitat aquest creixement econòmic amb peus de fang.

Doncs no. En poques setmanes s’ha instal·lat a Espanya i també a Catalunya, un altre debat. Segons determinats sectors econòmics i polítics, on malauradament també hi participen veus socialistes, la culpa està en els excessius costos laborals i en la rigidesa del nostre mercat laboral. Es teoritza aquesta falsedat per exigir baixades salarials i la reforma del mercat de treball. Està passant el pitjor. Volen aprofitar la crisi per fer neteges laborals. Aquestes actituds per part de la patronal estan impedint el diàleg social per poder arribar a un acord imprescindible per afrontar la crisi.

Els sindicats tenen un paper essencial per trobar una sortida positiva tan socialment com econòmica a la crisi. No són els únics agents socials, però sí un dels principals i més representatius protagonistes del necessari diàleg social que ha d’haver-hi. Tenen raó quan afirmen que aquesta dura crisi que estem patint no està motivada ni per alts costos laborals ni per una excessiva rigidesa del mercat laboral (tan sols cal veure les xifres de treball precari que té Espanya). I tenen raó quan es neguen a acceptar que siguin els treballadors i treballadores els qui hagin de pagar els costos de la crisi. A uns sindicats disposats a parlar de tot, oberts a acceptar sacrificis ara, i si hi ha compromisos de recuperar-los quan les coses vagin be, no se’ls pot acorralar.

El govern de l’estat i també el català, farien bé en cuidar els sindicats i tenir-los com a principals aliats. La resposta a la crisi no passa sols per mesures d’ajustos sinó també per endegar canvis estructurals del model productiu, que per ser viables necessitaran la complicitat dels agents socials.

Anuncios