Encetem el darrer any de la legislatura del Parlament català convocant una Conferència Política -23 de gener- en la que debatrem i aprovarem l’estratègia política per a la propera etapa, que vindrà marcada fonamentalment per les eleccions al Parlament. Per definir la nostra estratègia, és clau encertar en el diagnòstic de la realitat per poder donar la resposta adequada a la mateixa. Per a mi, el principal repte de la nostra estratègia és donar resposta al desconcert i descontent present a la societat catalana i també en l’electorat d’esquerres. I la principal resposta que tenim és recuperar el concepte de conflicte per retornar a la política la seva centralitat en aquests moments de confusió.
Que vull dir amb aquesta doble afirmació?
Per diferents raons existeix un ample i difós malestar social. La principal és la crisi econòmica i els seus demolidors efectes socials. L’agreujament de les condicions de vida i de treball d’amples sectors populars, la ineficàcia de les respostes polítiques als problemes presents, el descrèdit creixent de la política i de les institucions, la crispació, es completen a Catalunya amb un debat identitari, estimulat per la possible sentència del Tribunal Constitucional, tot plegat abona una realitat social, política i electoral de desafecció. Si aquest és el principal problema, els nostres esforços han d’anar adreçats a donar-li resposta amb propostes, missatges i actituds que donin solució a les causes d’aquest desconcert i descontent. Donar esperança, assenyalar camins, definir programes, explicar alternativament la realitat, ha de ser la nostra ambició.
No proposo passar de la gestió a l’ideologisme. Reivindico per al proper període i com a fonament de la nostra campanya electoral, col·locar al bell mig del nostre discurs els conflictes presents en la societat catalana i sobre ells les nostres anàlisis i alternatives. I justificar la nostra gestió en el govern amb les nostres posicions sobre els conflictes, polítics que hem governat en aquesta legislatura (nova política de l’aigua, habitatge, 80km/h, LEC, successions…). I fer-ho amb un discurs clar, ferm, positiu i propositiu.
Hem de ser conscients de l’esforç i les batalles guanyades en les polítiques de modernització ecològica i equitat social plantejades en el govern per ICV en aquest període de creixement econòmic a Catalunya. En un dels centres metropolitans del sistema productivista europeu com és Catalunya, hem estat capaços d’impulsar polítiques senyeres, durament contestades pels defensors polítics, econòmics, socials i mediàtics del status quo.
Aquesta política i els seus resultats, que han de ser incorporats a la “memòria estratègica” del nostre partit, cal ara revisar-la per un doble motiu.
El primer la crisi econòmica, que cal recordar que és fonamentalment una crisi de model. I com a tal exigeix respostes de model alternatiu (austeritat ecològica i equitat social) sense abandonar les propostes més parcials que calgui plantejar.
La segona és que la nova etapa exigeix anteposar a l’aspiració de cogovernar, la de liderar una proposta alternativa d’esquerres i ecologista.
Vol dir això renunciar al govern o a les aliances? No. Vol dir tan sols prioritzar, abans que res, l’objectiu de fer front al desconcert i descontent presents també en l’electorat d’esquerres en uns moments en el que cal un gran, clar debat polític i ideològic. La dreta així ho ha entès. L’exemple més recent és la polèmica sobre la immigració, i així ho hem d’entendre des d’ICV, per recuperar i ampliar la representació de la societat crítica i alternativa.
I ho afirmo convençut del balanç positiu dels governs d’esquerres per Catalunya i de la petjada d’ICV en els mateixos.
En les dues legislatures amb majories d’esquerres és quan més ha avançat el nostre autogovern. Paradoxalment, creix la desafecció amb Espanya, hi ha un creixement de l’independentisme, i el debat polític i social es redueix al conflicte independentisme/ centralisme. Les agressions al nostre autogovern, segurament la pitjor el recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut presentat pel PP, com les incomprensions del fet nacional català per sectors de l’opinió publica espanyola, han portat a que sectors de la nostra societat no veuen cap futur positiu en l’encaix de Catalunya en Espanya.
Els que encara creiem que el millor espai per a Catalunya és el seu encaix federal a Espanya i a Europa, estem obligats a liderar el conflicte federalista amb el centralisme. Segurament un error d’aquesta etapa ha estat centrar-nos en una gestió institucional de l’ampliació de l’autogovern, responsabilitat del govern, i no haver donat una batalla contra el centralisme des de postulats federalistes, responsabilitat del partit. En l’imaginari català el conflicte amb el centralisme no tan sols pot ser l’independentista, cal donar-lo també des de postulats federalistes.
I per últim, la nostra estratègia política i els nostres missatges electorals han de tenir l’objectiu principal de créixer. Ser mes forts per representar millor i expressar les polítiques d’esquerres i ecologistes. Cal traslladar a l’electorat que, sense més força parlamentaria difícilment vencerem les resistències de les forces que representen els interessos de l’ordre establert que en determinades qüestions no tan sols són les de dretes sinó també el PSC i ERC (impost de successions com exemple). Demostrar la utilitat i credibilitat del vot a ICV en uns moments tan complexos i difícils i en els que la credibilitat de la política i els polítics està per terra.
Apunts d'en Jordi Guillot 