“Mobilització i violència.”

S’ha aixecat un fort i ample moviment de resistència sindical i civil enfront de les polítiques de retallades de drets que estan duent a terme els governs de neoliberals i conservadors de Catalunya i Espanya.  Cada retallada, gran o petita, està trobant resposta en forma de mobilitzacions i contestació social. La mobilització més important fins ara ha estat la vaga general de 29M, tant per l’elevat seguiment de la vaga als centres de treball, com per les impressionants manifestacions ciutadanes que la van acompanyar.
La resposta de la dreta al conflicte social que han desfermat les seves preteses reformes ha estat; deslegitimar als protagonistes del conflicte, especialment els sindicats; amenaçar en limitacions en l’exercici dels nostres drets civils, i excessos policials i judicials.
Una bona excusa, per la dreta de tot tipus, ha estat els actes violents que es van produir el dia de la vaga general. Els poders polítics i mediàtics varen aconseguir, en gran part, reduir la diada de vaga en els actes vandàlics que van succeir. Els aldarulls varen ser els grans protagonistes en el cobriment informatiu de la vaga general. Fets que han provocat un debat públic on la dreta acusa l’esquerra política, social i sindical, quan no d’organitzar la violència sí de ser tolerant amb la mateixa.

Quines han de ser les  nostres respostes en aquest debat? Per mi, les següents:

– Tolerància zero amb els violents i els seus actes. Cap reserva mental al condemnar-los. Ni són companys de lluita, encara que amb mètodes equivocats,  ni tenen cap dret ni cap raó en les seves accions. La meva crítica no ve tant sols motivada per la inoportunitat política dels seus actes, que també, sinó que sobretot és una crítica ètica i moral. Ningú té dret a violentar cap persona ni a utilitzar la violència sense causa que ho justifiqui i menys contra innocents.

– La difícil situació que pateixen els treballadors i les classes populars no és justificació per a la violència organitzada. Sí que ho és per a la resistència i la lluita pacífica i democràtica.

– Políticament, la violència i els violents no aporten res al conflicte social i polític que patim. Són l’excusa perfecta de la dreta per deslegitimar les lluites i els seus protagonistes. Les imatges televisives i les fotografies de “ximples” trencant aparadors o cremant contenidors, l’únic que aconsegueixen és atemorir a sectors de la societat i justificar l’autoritarisme. Posen en safata que Puig, Fernández Díaz i altres, intentin manipular l’opinió pública.

– No estem parlant de reaccions espontànies davant una situació de greu patiment social ni com a resposta a excessos policials. Estem parlant de violència organitzada per gent que sap exactament el que vol, “liar-la”.

– S’estan produint excessos policials i judicials molt preocupants. Els estem denunciant un per un.
No tolerarem que sota el comandament de Felip Puig, els Mossos d’Esquadra esdevinguin un cos policial caracteritzat per la seva brutalitat. Però no podem oblidar que sense seguretat no hi ha democràcia, que la seguretat ha de  ser pública i que les policies son una part fonamental de les polítiques de seguretat. La batalla està en si les politiques de seguretat són autoritàries o democràtiques. Segons quin sigui el seu desenllaç tindrem una policia o una altra.

Fruit de la crisi econòmica i social estem patint també una crisi democràtica. L’esquerra del conflicte i la proposta que vol representar ICV no pot caure ni en estèrils extremismes  ni en un resistencialisme abocat a la derrota. Calen propostes i programes i un discurs més necessari que mai en aquests moments sobre: mobilització, violència i l’estat de dret plenament democràtic.

Anuncios