(Aquesta era la intervenció escrita, que no es correspon del tot amb l’exposició oral que vaig fer).
Cotxeres de Sants, 22-07-2016.
Bona nit, amigues i amics.
Vaig ingressar en el PSUC el juliol de 1974. El partit no sols era una plataforma de lluita antifranquista, constructor d’illes de llibertat enmig de la dictadura. Era també un estil, una manera de veure el món i de viure, que res no tenia a veure amb aquella grisor i tristor franquista. Amb 19 anys, el partit em va seduir.
Amb el temps, vaig anar descobrint i coneixent fets i gents d’una grandesa, d’una generositat i un coratge que em permeten, que ens permeten, dir que nosaltres som hereus d’uns herois i unes heroïnes inigualables:
– Com els grans protagonistes del procés unitari: Joan Comorera, els germans Miret, Artur Cussó, Pere Ardiaca o Miguel Valdés. Dones com Teresa Pàmies, Lina Odena o Maria Ginestà, la miliciana del fusell.
– Com els companys i les companyes presents en els diferents fronts durant la Segona Guerra Mundial i en la lluita armada a Espanya i Catalunya.
– Partisans, com el Salvador Piera.
– Guerrilleres, com la Carme Casas.
– Heroïnes, com la Neus Català.
– Som hereus de lluitadors i lluitadores antifranquistes com la Tomasa Cuevas, la Maria Salvo, el Gregorio López Raimundo, el Grané, l’Enric Pubill, el Cipriano García, l’Ángel Rozas o el Miguel Núñez.
– D’artistes compromesos, com l’Ovidi Montllor. D’escriptors i periodistes, com la Montserrat Roig, el Manolo Vázquez Montalbán o el Pere Calders.
– D’intel·lectuals del rigor de Manolo Sacristán. Amb l’Alfons Carles Comín vam incorporar una lectura laica i integradora del mon cristià. I vam descobrir Gramsci de la mà del Jordi Solé Tura.
Som alumnes d’un dels dirigents més intel·ligents que ha tingut aquest partit, el Guti. Amb ell vam aprendre a fer política, amb ell vàrem descobrir Europa.
I de tants i tantes d’altres.
Totes i tots ells formen part de la història de Catalunya, són patrimoni del poble català, ho sabem; però allò que no ens prendrà ningú és l’orgull propi i compartit de què formem part d’aquesta nissaga.
La millor, la de l’estimat PSUC. A totes i tots ells: HONOR I MEMÒRIA.
Amigues i amics,
Demà farà 80 anys que 4 partits –la Unió Socialista, el Partit Comunista, el Partit Català Proletari i la Federació catalana del PSOE– van entendre que davant d’una situació tan excepcional com era el cop d’Estat franquista del 18 de juliol, la seva responsabilitat era assolir la unitat dels partits d’esquerres catalans, per ser més forts i poder combatre la rebel·lió feixista en les millors condicions.
I van confluir, creant el PSUC, partit nacional català.
Avui, en altres circumstàncies històriques, vivim també moments d’excepcionalitat, de greu excepcionalitat.
– La suma de les diferents crisis que patim representen una fallida del sistema.
– Els costos de tot ordre són molt alts, especialment entre les classes populars.
– Formem part d’una Europa fràgil, debilitada pel Brexit i obcecada amb unes polítiques d’austeritat fallides. En un món inestable i insegur.
– Avui, el nacionalisme, la pitjor versió del nacionalisme, és la ideologia més poderosa al món. S’ha convertit en el referent dominador d’agendes i discursos, tan sols cal escoltar Trump o Putin, o el arguments utilitzats per avalar el Brexit.
Davant d’aquesta situació, no és avui també la nostra responsabilitat confluir?
¿No és la nostra responsabilitat endegar un procés unitari de ciutadans i ciutadanes, de partits polítics i moviments que permeti construir un nou instrument fort, plural, creïble i útil?
Jo crec que sí. La gent d’Iniciativa Verds creiem que sí.
En les actuals circumstàncies històriques, l’únic esforç responsable és el de la unitat.
I per assolir aquest objectiu de la història del PSUC, dels seus grans encerts, però també dels seus errors, en podem extreure lliçons.
La primera és que es pot passar de molt a gairebé res en molt poc temps si hom s’entossudeix a cometre error rere error, sobretot els propis del sectarisme i la immaduresa.
Però la gran aportació que pot fer l’experiència psuquera és:
– La seva cultura política, fruit d’un ferm compromís amb els ideals de l’emancipació.
– La manca d’ideologisme, que permet anar-se adaptant a una realitat sempre canviant.
– I la voluntat unitària.
Per a mi, aquests són alguns dels trets de les experiències del PSUC útils per al present. N’hi ha moltes més, tan sols cal que llegiu el número de Nous Horitzons que han repartit avui. Felicitats, Nous Horitzons, per la iniciativa.
Aquest número de Nous Horitzons, junt amb la digitalització de la revista Treball, degana de la premsa escrita en català, així com de les revistes Nous Horitzons, Lluita i Jovent, formen part de l’esforç, tant de la recuperació del nostre patrimoni històric, com de què aquest sigui accessible a la gent, als historiadors i investigadors.
Som l’únic partit que d’ençà 1988 té dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya els seus fons documentals. L’únic! Perquè sempre hem entès que la història del PSUC forma part de la història de Catalunya i que aquesta havia d’estar a l’abast de la gent.
Recuperar el patrimoni i lluitar per la memòria històrica. Explicar la història forma part de la lluita per l’hegemonia. Alguns estan reinterpretant el passat per justificar el seu present. Parlo de determinats actors del dit “procés”. Tenen un problema: no hi eren, i no permetrem una revisió falsa de la història que ens aparti o ens amagui.
Amigues i amics, clar i català: el principal protagonista de la lluita contra la dictadura va ser el PSUC, que en absolut era un partit independentista, i sí inspirat en els principis del federalisme i defensor del dret a l’autodeterminació.
La lluita per la recuperació de les llibertats polítiques i nacionals, la lluita per la millora de les condicions de vida i de treball en la llarga nit del franquisme la va liderar el PSUC, i seu va ser el treball pedagògic amb les grans onades immigratòries de gent d’altres indrets de l’Estat per construir allò de “Catalunya, un sol poble”.
Avui celebrem el 80 aniversari d’un gran partit, el PSUC.
Ho fem totes i tots plegats amb aquest sopar, en el qual participa gent del PSUC d’ahir, de sempre, i gent que coneix el PSUC pel que els hem explicat, pel que han llegit, i no per la seva experiència personal.
El PSUC va patir les seves diàspores, personals i col·lectives.
Però el PSUC també és continuïtat.
L’any vinent commemorarem el 30è aniversari d’ICV, hereva del PSUC i de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra. Després de 30 anys, ja podem parlar de les generacions d’ICV. D’unes noves generacions que han estat capaces de renovar el nostre ideari ecosocialista, i de col·locar-nos al segle XXI amb noves polítiques i nous estils. Elles i ells seran els protagonistes de les noves confluències.
Molt encert.
Apunts d'en Jordi Guillot 